I si això no fos la Barcelona del 26?

febrer 26th, 2014 by Taeko
This entry is part 1 of 1 in the series I si això no fos la Barcelona del 26?
  • I si això no fos la Barcelona del 26?

Una de les poques històries originals en català que tinc i que va participar en un dels concursos de TMB (Transport Metropolità de Barcelona) per Sant Jordi.

Espero que us agradi.

I SI AIXÒ NO FOS LA BARCELONA DEL 26?

 

<< “Però home de Déu, miri de fer un esforç… On anava? On era? Si recorda això sabrem si era el TRAM Baix o el TRAM Besos”. L’home uniformat que volia fer-me creure que era un Urbà, intentava de posar-me a prova, n’estic segur ! “Pere, deixa’l. No veus que se li ha diagnosticat amnèsia? No sabrà pas amb quin Tram ha tingut l’accident”. La infermera havia remarcat la  paraula accident, fent amb els dits unes cometes en l’aire. Es pensava que jo no la veia, però l’havia vist. Em prenia per boig, com la resta de la burgesia.

Recordava l’última conversa mantinguda a l’hospital, mentre mirava per la finestra, sense fixar-me en res, del Tram número 50, sense vies ni cablejat, que segons un home disfressat i ple d’argolles havia anomenat: “Bus, tio! És un bus, tio.”

Algú anuncià que la següent parada era Gran Via – Passeig de Gràcia i tot i que ningú semblava sorprès, jo si que hi estava. Vaig mirar, llavors sí, per la finestra i… Allò no era la Gran Via que jo recordava! Ni tan sols el Passeig de Gràcia era el que jo coneixia. Vaig baixar atordit i sense pensar-m’ho dues vegades. Vaig arribar a la Pedrera entre idiomes diferents, vestits extravagants i gent estranya.

La casa dels Milà.

Necessitava parlar amb ell. Amb el senyor Milà i que em fes cinc cèntims de què redéu estava passant.

“Disculpi! Disculpi!” Una senyoreta, jove (amb pantalons!) va aturar-me. “¿Es pot saber on va?”. Me la vaig mirar tornar a mirar. Feia temps (o ve, potser no tant, ja que a l’Hospital va passar-me el mateix) que ningú no em reconeixia. “Vaig a veure a en Milà”. “D’això… A quin Milà?”. “Al pare”. “Si ja… Doncs… potser que compri una entrada i així podrà veure un recull fotogràfic”. “L’entrada?”. “Sí, a la taquilla”. La senyoreta de pantalons va donar-me les indicacions per poder comprar una entrada per entrar a ca els Milà.

Fou en aquell moment que vaig pensar que el món s’havia parat i que l’havien omplert amb tot de folls dels Centres de Salut Mental.

A peu i procurant no ser envestit per les andròmines de quatre rodes, vaig encaminar-me cap al meu petit estudi que havia deixat a la Sagrada Família.

Se suposava que la meva Gran Obra no estava tan avançada, ni que dos grandioses quasi monstruoses, grues podien existir. I que, molt menys, tot tipus de gent (de colors i edats diferents, amb vestimentes ben estranyes….) estaria envoltant-la com ja n’hi havia trobat a la casa d’en Milà, fent cua per arribar a les guixetes. També se suposava que no hi hauria cap nu, ni cap figura quadrada, ni tan sols hauria d’haver… “Excuse me… are you on the line ?” >>

Mentre conduïa, em deia… << Això, senyor Antoni, és anglès…>>. Ara estic al “Bus, tio” parlant amb el conductor.

<< És tard, però no sé on anar. No sé què fer… Això no és la Barcelona que jo conec. Sóc un gran arquitecte que serà reconegut al futur, però… miri’m… Ara no sé on sóc >>

<<I si això no fos la Barcelona que vostè coneix? I si no fos la Barcelona del 26, Antoni ?>>.

Comenta!

Atenció: El moderador de comentaris està activat, per tant, pot ser que el vostre comentari es retrassi. No tornis a enviar el teu comentari.